La història dels circs de puces

La història del circ de puces no comença com a entreteniment, sinó com a demostració d'un mestratge extraordinari. Als segles XVI i XVII, rellotgers, orfebres i ferrers creaven treballs metàl·lics increïblement petits i utilitzaven puces vives per demostrar com de lleugeres i delicades eren les seves creacions.

El 1578, el ferrer londinenc Mark Scaliot va produir "un pany format per onze peces de ferro, acer i llautó, totes les quals, juntament amb una clau, pesaven només un gra d'or." També va fer una cadena d'or de quaranta-tres baules i, havent enganxat aquesta cadena al pany i la clau, la va posar al voltant del coll d'una puça, que les arrossegava totes amb facilitat. Tot el conjunt — pany, clau, cadena i puça — pesava només un gra i mig.

Cap al 1743, un rellotger anomenat Sobieski Boverick va presentar a la Royal Society un carruatge d'ivori amb sis cavalls, cotxer, passatgers, lacais i un postilló — tot arrossegat per una sola puça. El microscopista Henry Baker el va presentar a la reunió del 9 de juny de 1743.

La monumental Micrographia (1665) de Robert Hooke — la primera publicació important de la Royal Society — incloïa una famosa il·lustració desplegable d'una puça vista a través d'un microscopi. Hooke va escriure: "La força i la bellesa d'aquesta petita criatura, encara que no tingués cap altra relació amb l'home, mereixeria una descripció." Va descriure la puça com "adornada amb una armadura de sabre pulida amb cura, delicadament articulada."

El llibre va ser una sensació. El diarista Samuel Pepys va escriure el 21 de gener de 1665 que era "el llibre més enginyós que he llegit mai a la meva vida." Aquesta popularització del món microscòpic va ajudar a alimentar la fascinació pública posterior per les puces i les actuacions amb puces.

La primera menció d'un circ de puces com a entreteniment — més que com a demostració d'artesania — data d'aproximadament 1812 i les actuacions de Johann Heinrich Deggeller, un orfebre de Stuttgart, Alemanya. Les seves puces podien arrossegar "el vaixell de guerra de primera classe de 120 canons", lluitar amb espases i tirar d'un carruatge de dues rodes.

Deggeller marca la transició dels artesans hàbils que demostraven el seu treball en miniatura a una forma genuïna d'entreteniment popular.

Nascut a Gènova, Itàlia, Louis Bertolotto va ser el primer empresari de circ de puces a aconseguir fama internacional. Va establir la seva "Exhibició Extraordinària de les Puces Industrioses" al 209 de Regent Street, Londres, als anys 1830, cobrant un xíling d'entrada.

Els seus números incloïen quatre puces jugant a cartes, una orquestra de puces que suposadament tocava de forma audible, un mogol oriental amb un harem, un ball de disfresses amb dames i cavallers de sis potes ballant amb una orquestra de 12 músics, i un quadre culminant de la Batalla de Waterloo amb Wellington, Napoleó i Blücher en uniforme complet.

Bertolotto va publicar diverses edicions de La història de la puça, amb notes i observacions. També va actuar a Nova York (1835) i Toronto (1844) abans d'emigrar al Canadà el 1856. Charles Dickens va fer referència a les seves "Puces Industrioses" a Sketches by Boz (1836).

Els circs de puces van arribar al cim de la seva popularitat durant les èpoques victoriana tardana i eduardiana, prosperant com a part de la cultura més àmplia dels museus de deu cèntims, els espectacles secundaris i les exposicions de curiositats.

Una exposició londinenca de 1869 presentava "puces de totes les mides, edats i complexions arrossegant tot tipus de vehicles en miniatura: puces conduint en quadriga, puces en tàndem, puces fent servei de correu, puces conduint locomotores; una puça fent de remolcador, i arrossegant un vaixell de guerra mil vegades més gran i pesat que ella mateixa."

A principis del 1900, els circs de puces eren presències habituals a les fires itinerants, les zones costaneres com Coney Island, els music halls i les Exposicions Universals. L'edat d'or dels espectacles secundaris va durar aproximadament de 1870 a 1920.

William Heckler, originari de Suïssa, va començar la seva carrera com a home fort de circ i va presentar el seu circ de puces a l'Exposició Universal de St. Louis de 1904, i posteriorment a Coney Island. El 1915 va publicar Pulicology, un fulletó sobre la "ciència" d'entrenar puces.

Cap al 1925, Heckler va traslladar el seu espectacle al Museu de Hubert al 228 West 42nd Street, Times Square, on el circ de puces es va convertir en una institució llegendària de Nova York. Després de la mort de William el 1935, el seu fill Leroy "Roy" Heckler el va dirigir fins a la seva jubilació cap al 1957.

Entre els visitants notables hi havia Jack Johnson, l'excampió de boxa dels pesos pesants, que va treballar com a reclam per a l'espectacle el 1937. Quan Jon Voight va passar per davant de la façana de l'edifici a la pel·lícula Midnight Cowboy (1969), el circ de puces de Heckler — aparentment l'últim circ de puces als Estats Units — ja havia tancat.

Els circs de puces utilitzaven la puça humana (Pulex irritans), escollida per la seva mida relativament gran. Les puces s'equipaven amb arnesos diminuts de fil d'or o coure prim lligat al voltant del tòrax. La pressió del lligam havia de ser exacta — massa estret i la puça ja no podia empassar i moria.

Les puces no es poden "entrenar" en cap sentit convencional. En lloc d'això, els actuants observaven les puces individuals per determinar si tenien predisposició per saltar o caminar, i després les assignaven a diferents números. Les puces saltadores xutaven pilotes lleugeres; les puces caminadores arrossegaven carros i carruatges en miniatura. Les puces "esgrimistes" tenien petits trossos de metall enganxats a les potes davanteres — quan intentaven treure-se'ls, semblava que lluitaven amb espasa.

La calor era un mecanisme de control clau. Aplicar calor des de sota feia que totes les puces engallades comencessin a moure's vigorosament, creant la il·lusió de ballar o actuar. Els actuants normalment alimentaven les seves puces deixant que les mosseguessin als braços un cop al dia.

Les puces poden saltar fins a 150 vegades la longitud del seu cos i arrossegar objectes fins a 20.000 vegades el seu propi pes. El seu salt no s'impulsa només amb els músculs, sinó amb blocs de resilina — una proteïna elàstica, semblant a un ressort, al tòrax — que els permet exercir unes 100 vegades més potència que els músculs sols.

Molts circs de puces, especialment els operats per mags, no utilitzaven puces reals en absolut. Imants, fils ocults, motors elèctrics i mecanismes enginyosos operaven trapezis diminuts i movien figures en miniatura. Il·lusions òptiques amb lupes ampliaven els mecanismes per a la visualització del públic.

Aquest és el tipus de circ de puces al qual es fa referència a Jurassic Park (1993) de Steven Spielberg, on John Hammond recorda: "Saps quina va ser la primera atracció que vaig construir quan vaig baixar del sud d'Escòcia? Va ser un circ de puces, Petticoat Lane. Realment bastant meravellós. Teníem un petit trapezi, i un carrusel... i un balancí. Tot es movia, motoritzat, és clar, però la gent deia que podia veure les puces."

El professor Len Tomlin va operar un dels últims circs de puces genuïns del Regne Unit als Jardins Zoològics de Belle Vue a Manchester durant els anys 1960 i 1970. Els seus números incloïen puces humanes engallades que corrien amb carruatges, arrossegaven un corró de jardí, conduïen un tricicle, i "puces esgrimistes" que raspaven agulles clavades en trossos de suro.

Len i la seva dona Evelyn empleaven caçadors d'insectes professionals per mantenir el subministrament de puces. El circ va tancar a finals dels anys 1970 quan la millora de la higiene domèstica va fer que les puces humanes fossin massa difícils de trobar.

Diversos factors convergents van impulsar el declivi dels circs de puces després de la Segona Guerra Mundial. L'adopció generalitzada d'aspiradores, rentadores, millores en la higiene i tèxtils sintètics van fer que la puça humana (Pulex irritans) fos cada cop més rara. Els operadors que depenien d'un subministrament constant van trobar cada cop més difícil i car aconseguir intèrprets.

El 1935, una dotzena de puces costava unes 2 peniques. Als anys 1950, una dotzena costava sis xílings, i durant les escassetats una sola puça podia costar dos xílings. Mentrestant, la televisió, el cinema i els parcs d'atraccions van allunyar el públic de les exposicions de curiositats íntimes que havien sostingut els circs de puces durant més d'un segle.

Els circs de puces han deixat una empremta sorprenentment profunda a la cultura popular. En la literatura, la tradició s'estén des d'Els Núvols d'Aristòfanes (c. 423 aC), que inclou una broma sobre mesurar la distància del salt d'una puça, fins al poema metafísic de John Donne "La Puça" (c. 1590) i les referències de Charles Dickens a Sketches by Boz (1836).

Al cinema, Charlie Chaplin va concebre un número còmic de circ de puces ja el 1919 per a un curtmetratge inèdit anomenat The Professor, i finalment el va filmar per a Limelight (1952). Laurel i Hardy van presentar un circ de puces a The Chimp (1932). A Bug's Life (1998) de Pixar presenta "P.T. Flea" (amb la veu de John Ratzenberger), un directore de circ de puces avar el nom del qual parodia P.T. Barnum.

La referència moderna més famosa és el monòleg de John Hammond a Jurassic Park (1993), on el circ de puces serveix com a metàfora de la il·lusió empresarial enfront del desig d'autenticitat.

Un grapat d'artistes mantenen viva la tradició avui dia. El professor Adam Gertsacov ha recorregut amb el seu Circ de Puces en Miniatura Acme els Estats Units i el Canadà des de 1996, tornant a portar el circ de puces a Times Square el 2001. Les seves puces fan curses de carruatges, caminen per fils i són disparades des d'un canó a través d'un cèrcol en flames.

L'artista colombiana Maria Fernanda Cardoso va dedicar sis anys a desenvolupar un circ de puces com a projecte d'art. Les seves puces caminaven per cordes fluixes, arrossegaven carruatges i ballaven tango. L'obra va recórrer l'Òpera de Sydney, el Centre Pompidou i el New Museum de Nova York abans de ser adquirida per la Tate Gallery de Londres.

El zoòleg Dr. Tim Cockerill va recrear un circ de puces funcional per a les Conferències de Nadal de la Royal Institution el 2010 i ha entrenat puces per a la televisió de la BBC. A Munic, el circ de puces de la família Mathes ha estat una atracció fixa de l'Oktoberfest des de 1948 — un dels últims actes genuïns de circ de puces del món, amb més de 75 anys d'actuacions contínues.

El 2026, FleaWinder™ va portar el circ de puces a l'era digital. Un petit circ animat que viu sobre la barra de tasques de Windows o macOS — i ara a la butxaca a iOS — FleaWinder™ s'alimenta íntegrament del teu ús diari. Pulsacions de tecles, moviments del ratolí, clics, tocs, lliscades i sacsejades acumulen energia que impulsa set números en directe: un funambulista, un trapezista, un espectacle de canó, una puça forçuda, un ciclista de monocicle, un malabarista i un llançaflames.

On els showmen victorians enganxaven puces reals amb fil d'or, FleaWinder™ enganxa la teva entrada amb codi. On el públic de Heckler s'amuntegava en un racó tancat del soterrani del Museu de Hubert, el circ de FleaWinder actua en una franja de 150 píxels que mai no molesta. La tradició de l'espectacle més petit de la Terra continua — cap puça no va ser perjudicada en la creació d'aquest circ.